Per què seguim castigant-nos pel passat i com passar del retret a una mirada més amable cap a nosaltres.
La culpa té una funció: ens avisa quan hem fet mal a algú o quan hem actuat lluny dels nostres valors. Ens convida a reparar. El problema és quan es queda a viure dins nostre i ja no ens ajuda a canviar res, només ens pesa.
Culpa útil i culpa que encalla
La culpa útil mira cap endavant: «Què puc fer ara?». La culpa que encalla mira sempre enrere: «Hauria d’haver…», «Com vaig poder…». Aquesta segona es repeteix com un disc ratllat i, en lloc de portar-nos a reparar, ens fa sentir petits i indignes.
La culpa en el dol
Després d’una pèrdua, la culpa apareix molt sovint. Per no haver estat prou present, per haver dit una cosa, per estar viu quan l’altre no hi és. Moltes vegades és una manera que té la ment de buscar control: si hi hagués hagut alguna cosa a fer, voldria dir que el món no és tan imprevisible.
Com afluixar el nus
Mira amb els ulls d’aquell moment. Ara saps coses que llavors no sabies. Vas decidir amb la informació i les forces que tenies.
Separa responsabilitat de culpa. Pots reconèixer el que no va anar bé sense condemnar-te per sempre.
Repara si és possible. Una conversa, una disculpa, una carta. I si no és possible, un gest simbòlic també té valor.
Parla’t com parlaries a una amiga. Segurament no li diries el que et dius a tu.
Deixar anar la culpa no vol dir que no t’importi el que va passar. Vol dir que tries portar-ho amb amor en lloc de portar-ho amb càstig.
Font i lectura recomanada: La culpa que no te deja avanzar · Psicología y Mente