L’edat, una lesió o una malaltia ens poden fer perdre capacitats. També això es plora. Com acollir aquest dol amb amabilitat.
Normalment pensem en el dol quan perdem una persona. Però també fem dol quan el cos canvia: quan ja no podem córrer com abans, quan una lesió ens atura, quan una malaltia ens obliga a viure d’una altra manera o simplement quan ens fem grans.
Un dol que sovint no es reconeix
Com que «només» és el cos, de vegades ens diem que no tenim dret a estar tristos. Però el cos és la casa des d’on vivim tot. Perdre una capacitat pot voler dir perdre una part de la identitat, una afició, una manera de relacionar-nos amb el món.
Les emocions que hi apareixen
Ràbia per no poder fer el que volem. Tristesa pel que ja no tornarà. Por del que vindrà. Vergonya davant la mirada dels altres. Totes aquestes emocions són legítimes i mereixen espai.
Tornar a fer amistat amb el cos
Mira el que encara pots fer. Sense negar el que s’ha perdut, també hi ha coses que el cos encara t’ofereix cada dia.
Mou-te des del respecte. El moviment suau, la respiració i el ioga adaptat poden ajudar a habitar el cos sense forçar-lo.
Canvia la manera de parlar-li. En lloc de «el meu cos m’ha fallat», prova amb «el meu cos està passant per molt».
Dona’t permís per enyorar. Enyorar el cos que eres no és ser negatiu. És honrar el camí que heu fet junts.
Acceptar no vol dir resignar-se. Vol dir deixar de lluitar contra el que és per poder cuidar millor el que hi ha.
Font i lectura recomanada: How to Deal With the Grief of an Aging Body · Greater Good Magazine (UC Berkeley)