Hi ha qui plora molt i qui no plora gens. Qui necessita parlar i qui necessita fer. Cada dol és tan únic com el vincle que el provoca.
Sovint ens comparem: «la meva germana plora cada dia i jo no», «al meu cosí ja el veig bé i jo encara no puc», «hauria d’estar més trist», «hauria d’estar millor». Aquestes comparacions afegeixen pes a un moment que ja és prou difícil. La realitat és que no hi ha un sol camí per fer el dol.
Maneres diferents de viure la pèrdua
Algunes persones viuen el dol sobretot a través de les emocions: necessiten plorar, parlar, expressar el que senten. D’altres el viuen més a través de l’acció: organitzar, treballar, fer coses en memòria de qui han perdut, arreglar el jardí que cuidava. Tots dos estils són vàlids. El problema apareix quan algú creu que la seva manera és la bona i jutja la dels altres, o quan ens jutgem a nosaltres mateixos per no sentir el que suposadament hauríem de sentir.
El que influeix en cada dol
Cada dol està marcat per moltes coses: el tipus de relació, com va ser la pèrdua, les pèrdues anteriors, la cultura i les creences, el suport que tenim al voltant, el moment vital. Per això dues persones que han perdut la mateixa persona poden viure-ho de maneres molt diferents.
El temps no és un examen
No hi ha una data a partir de la qual hauríem d’estar bé. Alguns dies costaran més que d’altres durant molt de temps. Els aniversaris i les festes poden remoure-ho tot. Això no vol dir que el dol hagi anat malament, sinó que l’amor continua present.
Quan val la pena demanar ajuda
Que no hi hagi una manera correcta no vol dir que tot sigui igual de fàcil de portar. Pot ser útil buscar acompanyament si el dolor no deixa espai per a res més durant molt de temps, si costa fer les coses bàsiques del dia a dia, si apareixen pensaments de no voler viure o si sents que estàs completament sol amb la pèrdua.
Una invitació a la confiança
Potser la pregunta no és «ho estic fent bé?», sinó «què necessito avui?». Escoltar-te, respectar el teu ritme i deixar que el dol tingui la forma que necessiti és potser la manera més honesta de travessar-lo.
Font i lectura recomanada: There Is No Right Way to Mourn · Psychology Today